 |
| Objecte utilitzar pel càstig |
Ahir, a l'hora de seminari vam veure la pel·lícula de El Florido Pensil de Juan José Porto (2002)
Aquesta pel·lícula transmet amb molt humor, l'educació a les escoles dels anys de la postguerra, una educació autoritària, basada en valors obsolets com el dogmatisme, la imposició de l'autoritat mitjançant la disciplina i la adquisició rutinària de coneixements per memorització. Aquest mètode no permetia la més mínima possibilitat de replantejament ni crítica i la comprensió d'allò après no era de gaire importància (el mateix títol de la pel·lícula és una expressió incomprensible pels infants).
Aquesta època va suposar la imposició nacionalcatòlica del primer franquisme que va marcar tota una generació que ha sigut plasmat en pantalla a traves de la nostàlgia, la ingenuïtat i la ironia.
La història es centra en Andrés Sopeña (Daniel Rubio), un nen que ens explica com va ser la seva infància, el seu dia a dia a l'escola i al seu poble, i com hem fet referència, fa especial èmfasi en el sistema educatiu nacional-catòlic . El Andrés adult (Emilio Gutiérrez Caba) evoca amb ironia els seus records de llavors: la ràdio local, els còmics de Roberto Alcázar i Pedrín, el cinema dels dijous i el NODO, els seus companys, la manera d'entendre el món d'aquells temps, i l'Espanya "de glòries florido pensil", fent referència a l'himne nacional.
Aquesta pel·lícula està basada en el llibre de El Florido Pensil. Memoria de la escuela nacionalcatólica, una obra literària de 1994 i escrita per Andrés Sopeña Monsalve, un professor de Dret de l'Universitat de Granada i especialista en la comunicació social.
Personalment, una de les escenes que més m'ha marcat va ser quan un grup de nois van caminant pel carrer i de sobte tenen un petit debat. Aleshores, un li diu a l'altre; -Si quieres te pego para que se te quede.
I per acabar, m'agradaria esmentar que hagués estat millor que ens posessin una pel·lícula més actual o almenys, que tingués algun tipus d’argument, ja que aquesta era del tipus documental i es feia llarga i pesada.
Aquesta època va suposar la imposició nacionalcatòlica del primer franquisme que va marcar tota una generació que ha sigut plasmat en pantalla a traves de la nostàlgia, la ingenuïtat i la ironia.
La història es centra en Andrés Sopeña (Daniel Rubio), un nen que ens explica com va ser la seva infància, el seu dia a dia a l'escola i al seu poble, i com hem fet referència, fa especial èmfasi en el sistema educatiu nacional-catòlic . El Andrés adult (Emilio Gutiérrez Caba) evoca amb ironia els seus records de llavors: la ràdio local, els còmics de Roberto Alcázar i Pedrín, el cinema dels dijous i el NODO, els seus companys, la manera d'entendre el món d'aquells temps, i l'Espanya "de glòries florido pensil", fent referència a l'himne nacional.
Aquesta pel·lícula està basada en el llibre de El Florido Pensil. Memoria de la escuela nacionalcatólica, una obra literària de 1994 i escrita per Andrés Sopeña Monsalve, un professor de Dret de l'Universitat de Granada i especialista en la comunicació social.
Personalment, una de les escenes que més m'ha marcat va ser quan un grup de nois van caminant pel carrer i de sobte tenen un petit debat. Aleshores, un li diu a l'altre; -Si quieres te pego para que se te quede.
I per acabar, m'agradaria esmentar que hagués estat millor que ens posessin una pel·lícula més actual o almenys, que tingués algun tipus d’argument, ja que aquesta era del tipus documental i es feia llarga i pesada.
Coma anava dient, jo hagués posat la pel·lícula de La Ola ja que és actual , té argument i transmet que l’home pot ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. Una pel·lícula molt adient degudes a algunes declaracions del ministre Wert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada